Médico colombiano reveló la cura para el dolor en articulaciones

Adrià Pujol Cruells: “No creure en Déu és de ganduls”



Si un autor escriu una novel·la en què crea un ésser suprem, l’autor és supe­rior a l’ésser suprem que ha creat? Ens podríem fer aquesta pregunta davant del nou llibre d’Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974), Míster Folch (Empúries), en què el seu déu, d’accent empordanès, està en hores baixes perquè s’ha humanitzat i considera arribat el moment del relleu.

Diuen que Pujol Cruells ha escrit finalment una novel·la, però ell ho desmenteix. El crític Julià Guillamon deia a Cultura/s: “La parella Picadura de Barcelona (2014) i Els barcelonins (2018), una de les més potents de la narrativa catalana dels darrers anys, ara té un germanet en forma de novel·la de postguerra: Míster Folch”.

Dissabte l’havia de presentar a Barcelona, a la llibreria La Calders, però el seu acompanyant, el president Quim Torra –en el seu vessant d’editor–, ho va haver de cancel·lar unes hores abans. Segons el tuit de Pujol Cruells, per “causes de força menor”, però va anunciar que es farà a dues o tres setmanes vista.

Si Déu és tot perdó, com ha pogut crear l’infern? Això ja ho van dir el Dant, Tomàs d’Aquino i Agustí d’Hipona”

Jesús Folch és un nen que neix en condicions desgraciades l’any 1942, fill de Maria, la portera vídua de guerra d’una finca senyorial del passeig de Gràcia. Déu, el déu que ficciona Pujol Cruells, el tria entre totes les criatures perquè el suc­ceeixi. El llibre s’estructura en quatre sessions destinades a formar aquest nou déu i retrata la postguerra a Barcelona, amb totes les contradiccions socials que hi van confluir: els bafs de verdura que es fan els pobres per al cutis i la distinció dels rics que compren exquisideses a la confiteria Prats i Fatjó.

La novel·la vol parlar de “la presència del mal al món i dels intents que s’han fet per bandejar-lo –explica l’autor–. El que faig, des de la ficció, és reproduir-ne un intent més. Però el mal campa, els éssers humans en som els agents involuntaris i, fem el que fem, això serà així fins que ens extingim”.

Sobre l’existència de Déu, afirma que “no creure-hi és de ganduls”. “No creure-hi és molt científic, però estàs obviant una de les grans ­joies que tenim, que és la capacitat de la transcendència, de pensar què coi fem aquí”. I afegeix: “Creient, no; però descregut, mai. Stephen Hawking es va passar cinquanta anys mirant de demostrar que Déu no existia i al llit de mort va dir que potser una mica sí que hi creia”.

Amb l’escabetxada de la guerra, qui hi pot creure? Míster Folch, que és el poble, està deixant de creure”

“Déu explica que allà baix diuen que els vaig fer a imatge i semblança meva, i és el contrari: són ells que m’han fet a imatge i semblança seva –afirma–. I després de l’escabetxada de la Guerra Civil, qui hi pot creure? Míster Folch, que és el poble, està deixant de creure”.

L’autor assegura que el seu déu no és com ell voldria que fos, sinó que creu que efectivament és així: “Si Déu és tot perdó, com ha pogut crear l’infern? Això ja ho van dir el Dant, Tomàs d’Aquino i Agustí d’Hipona: cada vegada que s’ha pensat en l’infern, la gent intel·ligent ha entès que és una cosa humana”.

El déu de la novel·la es refereix al món com “la Joguina” i ens anuncia que s’acabarà: “I tant que s’acaba-rà, i això és un descans. Ja ha passat altres vegades. No vull dir que no haguem de lluitar per evitar el canvi climàtic. Ara som aquí, doncs fem-ho de la millor manera possible, hem d’estimar i hem de deixar-ho bé. Però no podem prometre res, ni si hi ha un perdó final”.

Al cel de Míster Folch, Churchill i Hitler s’asseuen a enraonar: “Hi ha un narrador omniscient que s’assembla més al narrador dels mites que al del segle XIX. És el que ho sap tot però hi fica cullerada. Com que té opinió pròpia, és capaç d’aventurar que, si tots anem cap a dalt, els enemics, que tots són mascles alfa, es busquin. Un bon enemic és mitja vida”, sentencia.

I expressa un desig: “Els que ens hi dediquem, mirem de fer llibres que s’aguantin sols, autònoms: que no depenguin de l’autor, ni d’un gènere, ni d’una tendència, ni del moment que vivim. El llibre ha de ser una cosa que algú que no conegui l’autor l’obri, el llegeixi, l’acabi i ja està”, conclou.

Cultura

Médico colombiano reveló la cura para el dolor en articulaciones

Médico colombiano reveló la cura para el dolor en articulaciones